ARTICLES Normalització lingüística i liberalisme d'Albert Branchadell

AVUI, 06/11/97

Albert Branchadell proposa rebutjar la noció de llengua pròpia per avançar en la normalització

Abandonar la noció de llengua pròpia per avançar en el procés de normalització del català és la tesi del llibre 'Liberalisme i normalització lingüística', d'Albert Branchadell.

L' autor del llibre, editat per Empúries, sosté que cal abandonar la noció de català com a llengua pròpia de Catalunya, perquè en aquests moments és el que encalla més el procés de normalització. A la vegada, s'ha d'elaborar un discurs de legitimació lingüística catalana alternatiu, que no infringeixi els principis bàsics del liberalisme. En la presentació del llibre, Albert Branchadell va argumentar la seva proposta també amb raons d'oportunitat. "La noció de llengua pròpia és contraproduent, ja que és la que dóna més arguments als contraris a la normalització del català i també ha estat posada en qüestió pels mateixos partidaris", va dir. Pel que fa a la nova llei del català, el filòleg creu que es pot mantenir en el text de la llei el concepte de llengua pròpia, però "cal no fer-lo servir com a matèria d'argumentació a favor de la normalització".

És en el capítol del llibre titulat Contra la llengua pròpia on Albert Branchadell exposa els seus arguments reprovadors d'aquesta noció. Ahir en va exposar tres, d'arguments: "És una noció obscena; no és clar que el català sigui només la llengua pròpia de Catalunya i no hi ha cap connexió entre que una llengua sigui la pròpia d'un territori i la necessitat de normalitzar-la".

Albert Branchadell creu que si s'aconsegueix treure de sobre la llosa d'aquesta expressió es podrà començar a elaborar un discurs de legitimació alternatiu que no infringeixi cap dels principis bàsics del liberalisme.

Perquè la dèria del llibre no és altre que mostrar que es pot defensar a Catalunya la normalització lingüística, amb la immersió inclosa, partint dels principis liberals, els que ara estan de moda i que són els que utilitzen els detractors de la normalització.

Una bona part del llibre es dedica a explicar aquests arguments. Albert Branchadell n'exposa quatre de bàsics que utilitzen els detractors de la normalització lingüística a Catalunya: la normalització lingüística conculca el dret a escollir la llengua de l'ensenyament; la immersió perjudica l'aprenentatge dels nens; la immersió persegueix l'assimilació dels castellanoparlants; i la normalització parteix de principis considerats no liberals.

L'autor de Liberalisme i normalització lingüística resumeix així els quatre contraarguments que desmunten la tesi dels detractors: no és veritat que hi hagi un dret a rebre l'ensenyament en una llengua determinada, i el mateix Tribuinal Constitucional espanyol ho ha argumentat en una sentència; no hi ha cap evi dència que els alumnes que segueixen la immersió lingüística se sentin perjudicats, com ho proven els estudis fets fins ara; i és fals que la immersió pretingui l'assimilació, com ho mostren les comparacions d'avaluacions que diuen que els alumnes surten de l'EGB amb coneixements semblants de català i castellà. Finalment, la normalització és liberal si es fan correccions. Per exemple, no és liberal l'atenció individualitzada, que es podria solucionar en atenció per aules, diu Branchadell.

AVUI, 11/12/97

Liberalisme: la raó

Albert Branchadell ha publicat un altre llibre valent i original: Liberalisme i normalització lingüística (Editorial Empúries, 1997). El primer, recordem-ho, va ser La normalitat improbable. Per mi es tracta d'un llibre molt important per dues raons: perquè enfoca la qüestió lingüística des d'angles imprevistos o inusuals entre nosaltres, i d'aquesta manera fa rumiar de debò i de manera ben profitosa el lector; i perquè és una rèplica ordenada, clara i intel·lectualment seriosa als arguments enverinats dels adversaris de la pluralitat lingüística d'Espanya com ara Jiménez Losantos, Vidal-Quadras, Miguel Platón, la Real Academia Española, Ivan Tubau o l'ABC. Moltíssims catalans, per no dir tots, necessitem fonamentar políticament i racionalment les nostres creences, malgrat que ja sabem que en aquestes matèries el que domina són els sentiments.

La tesi del llibre és molt clara i es deixa resumir fàcilment. Branchadell pretén demostrar que la política lingüística de Catalunya, concretament la de l'escola, respon als principis del liberalisme, que són precisament els que invoquen els adversaris d'aquesta política. Un dels principis politicomorals bàsics del liberalisme és la prioritat moral de l'individu: tots els individus són iguals i han de poder tenir lliurement la seva pròpia concepció del bé; i l'Estat ha de ser neutral respecte d'aquesta llibertat, no pot imposar cap concepció del bé social ni pot invocar arguments ideals per restringir la llibertat de l'individu: podria ser un argument ideal, per exemple, el de salvaguardar una llengua per a la posteritat. Però el liberalisme sí que accepta i defensa que l'Estat exerceixi una discriminació positiva a favor de sectors socials tradicionalment desafavorits: per exemple a favor de la dona en el món laboral o a favor dels negres a les universitats d'Estats Units. La finalitat és equilibrar la societat perquè els individus siguin més iguals. Però aquesta política ha de ser inexcusablement transitòria, altrament destruiria els principis mateixos del liberalisme.

Branchadell demostra que la majoria de les imputacions dels adversaris de la normalització són insostenibles des del punt de vista liberal; però, en canvi, sí que és cert, diu, que els principis ideològics de la normalització no són liberals: aquests principis són el concepte de llengua pròpia i els drets territorials, que fan que les accions a favor del català no es puguin interpretar com a discriminació positiva, perquè no tenen com a únic fi de reequilibrar la societat ni són transitòries.

La desautorització d'aquestes bases ideològiques constitueix un dels aspectes més espectaculars i neguitejadors del llibre, sobretot perquè va avalada amb els exemples dels pobles africans, de Singapur i de Luxemburg. Però l'autor presenta com a alternativa a favor del català el principi polític de minoria. Tant en l'àmbit de l'ONU com en el del Consell d'Europa una minoria es defineix respecte d'un Estat: per tant, els catalanoparlants som una minoria (dins l'Estat), i en canvi no ho són els castellanoparlants de Catalunya. La ideologia liberal defensa la protecció de les minories amb l'objectiu que no se sentin discriminades, en desavantatge com a ciutadans.

Per tant, els detractors de la normalització del català no tenen més sortida que acceptar-la, o bé abandonar la ideologia liberal si volen continuar atacant-la. Aquesta és la conclusió neta, polida, contundent i irreprotxable de Branchadell. Però ¿és eficaç? En parlarem la setmana entrant.

AVUI, 18/12/97

Liberalisme: els sentiments

Per tant, els detractors de la normalització del català hauran d'acceptar-la, o bé hauran d'abandonar la ideologia liberal si volen continuar atacant-la. Aquesta és la conclusió lògica del llibre Liberalisme i normalització lingüística d'Albert Branchadell (Empúries, 1997). Segons la filosofia política liberal, els catalanoparlants tenim dret a la protecció de la nostra llengua perquè som una minoria. En canvi, diu l'autor, els drets territorials i la llengua pròpia no són nocions acceptades per la ideologia liberal i per tant hi hem de renunciar.

Però jo em pregunto si les nocions de minoria, de llengua pròpia i de drets territorials no són en realitat la mateixa cosa exacta. Potser no des de la lletra pura dels principis sancionats, però sí, i tant, des del sentiment interior de les persones i de les comunitats. I és per aquí que veig el punt d'ineficàcia del llibre de Branchadell, malgrat que és un llibre extremament necessari i útil per les raons que ja vaig dir l'altre dia. L'autor fa veure els perills que representen els arguments bumerang. Abans es defensava el català a l'escola perquè els infants no entenien el castellà: avui l'argument seria inútil (tothom entén el castellà) i fins contraproduent (els castellanoparlants es trobarien en idèntica situació). S'ha recorregut també a l'argument de la llengua materna: avui no hi ha altra llengua materna que la de la televisió, i per tant el bumerang ens torna a amenaçar. I bumerangs són la llengua pròpia (que és el castellà per a mig país), la llengua territorial i el sentiment (no dic pas la noció filosòfica o política) de minoria. Vegem-ho. Jo, ho diré amb la màxima sinceritat i amb el màxim dolor, m'he sentit realment "incòmode" a Espanya des de la meva infància; m'hi he sentit no solament sempre que m'he desplaçat a qualsevol punt de l'Estat (incloses les terres teòricament catalanes) sinó, i de manera ininterrompuda, a la meva pròpia terra (si és que hi ha terres d'algú, que diria el joglar). I aquesta és l'experiència més constantment i profundament amarga de la meva vida.

Però la mateixa amarga experiència o "sensació" han tingut molts immigrats a Catalunya, com a mínim mentre s'han sentit immigrats en aquesta altra terra: i per a bon munt d'ells això és sinònim de tota la vida. Vet aquí el punt vulnerable, no pas del llibre de Branchadell, alerta, no; el punt vulnerable de tota la qüestió: també els immigrats s'han sentit o se senten "incòmodes" a Catalunya. I la raó és molt senzilla: no és còmode per a ningú de viure en un altre país, d'haver d'aprendre una altra llengua, d'haver de competir amb gent que tenen més arrels i més recursos en la nova terra. I per això els Estats intentaran sempre anorrear les minories, per més drets teòrics que les avalin.

Ara, doncs, Albert Branchadell haurà d'escriure un altre llibre, el llibre de les raons emotives, que serà prou més difícil, perquè no el podrà edificar sobre columnes lògiques i matemàtiques, que són les que ell sap construir amb una precisió admirable. Hi ha realment als països catalans molt pocs llibres de construcció tan precisa, irreprotxable i valenta com els dos de Branchadell. Però ni aquests llibres ni encara menys, és clar, tots els llibres blancs de l'antiguitat, la dignitat i la unitat de la llengua no són la solució. Perquè de solució no n'hi ha. A cada reacció nostra important per conservar la nostra personalitat hi ha hagut una contrareacció de proporcions molt superiors: simplement perquè l'altra força és incomparablement superior, des dels punts de vista demogràfic i polític.

LA VANGUARDIA, 23/03/98

Liberalismo y lenguas propias en Cataluña

ENSAYO "Liberalisme i normalització lingüística"
Albert Branchadell EMPÚRIES 225 PÁGS. 2.200 PTAS.

"Dues millor que una"
Miquel Porta Perales THASSÁLIA 156 PÁGS. 1.400 PTAS.

Lo mejor de estos dos libros es que tratan de aportar razones a una cuestión cuyo debate se ve a menudo desbordado por los prejuicios, las acusaciones personales y las pasiones.

Albert Branchadell (Barcelona, 1964) trata de conciliar la política lingüística de la Generalitat con liberalismo. Le duele verla atacada desde el liberalismo, y en un análisis brillante y profundo del concepto de lengua propia, en el que esa política suele basarse y defenderse, acaba por considerarlo insostenible e invitar a abandonarlo. Teme que produzca el efecto bumerán que ya se detecta en los conceptos de lengua materna y diglosia, invocados ayer en favor de los derechos de los catalanohablantes y hoy de los Si por propio se entiende originario, quedarían fuera Valencia y las Baleares.

Si por propio se entiende algo que ha adquirido una historicidad relativa, propia sería también la lengua castellana en Cataluña. El profesor de Filología Catalana de la Autònoma quiere defender la política lingüística de la Generalitat, pero también darle fundamentos más sólidos. Cree encontrarlos en el mismo liberalismo en nombre del cual se la combate. Desacreditada, dice, la noción de lengua propia, Branchadell sostiene una posición más segura: los catalanohablantes forman una minoría lingüística en España y, en este sentido, cree que la política de normalización lingüística que se aplica en Cataluña es justificable desde una perspectiva escrupulosamente liberal.

El libro de Miquel Porta Perales (Badalona, 1948) se subtitula "Les raons del bilingüisme". El tono es más polémico que el de Branchadell, pero en cambio sus razonables conclu siones no resultan tan novedosas y atrevidas. Porta no es partidario de ninguna ley protectora ni sancionadora y su oferta es un bilingüismo o multilingüismo que no convierta la lengua en una cuestión de identidad. Considera no sin razones que los sociolingüistas del país son sociopatriotas o socioideólogos. El título del libro resume perfectamente su posición. ¿Lenguas? Dos mejor que una. Las razones del bilingüismo que expone son básicamente que los derechos no los tienen las lenguas, sino los hablantes, y que el catalán y el español son las dos lenguas propias de los ciudadanos de Cataluña.

Si fueran dos, quedarían desactivados los argumentos que permiten legislar en favor de una.
Branchadell, por su parte, desmonta el concepto de lengua propia, pero en cambio mantiene y defiende la política de normalización lingüística, sólo que fundada en los derechos de las minorías.

Derechos individuales

Uno y otro se sienten más seguros cuando defienden los derechos individuales desde posiciones en definitiva liberales y no lo contrario, que es lo que ambos convienen en que suele ser la plataforma en que juristas, políticos e intelectuales defensores de la normalización nacionalista basan su política. Están, así, más cerca de lo que parece. Uno defiende la política lingüística minando sus bases actuales y proponiendo otras. Otro combate esa política, pero acepta la noción de lengua propia, que multiplica por dos. Como buenos ensayistas y buenos liberales, ninguno de los dos se pliega plenamente a las leyes vigentes.

El Estatut y las leyes de política normalizadora consideran el catalán lengua propia de Cataluña. Porta Perales sostiene que Cataluña tiene dos lenguas propias. Branchadell propone que se abandone este concepto.

Dentro de la diversidad de estilos --más académico el de Branchadell, más desenvuelto el de Porta--, ambos libros aportan abundante documentación, citas de todos los colores y enriquecen la información del lector. Ambos, además, invitan a reflexionar con seriedad y se funden en postulados liberales: sólo los individuos son sujetos de derecho, todos los individuos son iguales. Y, sobre todo, ambos aportan razones.

El debate es, pues, posible. Especialmente si se entabla en ese campo común de los derechos individuales. La discusión ahora, apunta Branchadell, debiera abandonar el ámbito de los principios y centrarse en si el sistema lingüístico escolar vigente es la mejor manera de mantener en el futuro el nivel de bilingüismo perseguido.

ARTICLES De què vas, tio? de Joan Pujolar

AVUI, 30/10/97

I de què van els joves?

Aquesta pregunta se l'ha feta Joan Pujolar, professor de filologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. El resultat és 'De què vas, tio?' (Empúries) un estudi sobre el comportament lingüístic i social de dos grups de joves provinents de barris obrers de la perifèria barcelonina.

"La reacció contra el català es deu al rebuig a la cultura escolar"

Joan Pujolar volia saber en què, de què i com parlaven els joves dels suburbis. Hauria pogut recórrer a estadístiques generals d'aquelles que deixen anar tants per cent a l'espera d'exclamacions de reafirmament o de sorpresa. Però l'objectiu de Pujolar era entrar en detall en el comportament lingüístic durant les activitats d'oci de dos grups de joves determinats. Per això es va camuflar. Es va vestir de "tiradillo", com diu ell, i es va infiltrar, casset en mà, en dos grups que ell va batejar, per preservar-ne l'anonimat, com els trapas i els rambleros.

Primer el van rebre com un nouvingut. Li volien ensenyar coses i no actuaven amb tota la normalitat que l'investigador de camp necessita. Després de sis mesos, el lingüista voyeur ja era gairebé un més de la colla. Pujolar explica que el primer interès que el va moure a tirar endavant aquest projecte era motivat per una preocupació lingüística: "Patia per la normalització del català, m'interessava veure quina era l'actitud de les noves generacions de joves davant de l'ús de la llengua catalana, davant del bilingüísme i de totes aquestes coses." Les conclusions que en va treure estan explicades a De què vas, tio? Les dues principals fan referència a dos temes ben diferents. D'una banda, es pot afirmar que la llengua catalana, en certs sectors, està molt marginada. De l'altra, de les maneres de parlar i del comportamnet d'aquests joves, també es pot extreure que la desigualtat sexual està a l'ordre del dia. Pujolar està convençut que les enquestes ens haurien fet treure altres conclusions. "Si demanes si un creu en la igualtat entre homes i dones et dirà que sí, però les diferències es generen a partir de la pràctica quotidiana i en aquest llibre s'explica com s'originen els estereotips sexuals, com es reforcen a partir de la conversa, de les bromes, del tracte de cada dia, que és molt més subtil i que ens afecta a tots."
Per arribar a aquestes impressions sobre la llengua i el gènere, Pujolar no només ha tingut en compte el vocabulari, la manera de dir les coses, i tot el que fa referència a la comunicació no verbal, també s'ha fixat en quina imatge vol transmetre el subjecte quan parla, un aspecte que en la joventut té especial valor. Com explica en el seu estudi: "Si observem superficialment una conversa entre dos punks o entre dos pijos és possible que comparteixin molts temes o preocupacions. Però la diferència radica, sobretot, en les imatges que uns i altres projecten i evoquen, cosa que per a ells té tota la importància del món."

ELS DOS GRUPS
Els joves triats per a l'estudi són nois i noies que estan entre els 18 i els 23 anys, l'edat en què es comença a afrontar la integració en el món laboral. Aquest és el gran problema d'aquests joves i el que determina el seu grau d'integració en la societat. A grans trets, el dels rambleros és un grup que només parla en castellà i que està molt integrat al barri, una zona allunyada i mal comunicada del centre de la ciutat. Quan tenen feina fan de cambrers, treballadors manuals, dependents i administratius. Tres noies del grup continuen els seus estudis secundaris.

Tant en la qüestió de la llengua com en la del feminisme la conclusió de l'estudi és que la seva introducció no ha acabat de ser plena. Li preguntem a Pujolar per què creu que ha estat així i si ho considera un fracàs: "No ha estat un fracàs, però cal ser conscients que les coses són més complicades del que sembla. Per exemple, en el tema del feminisme, tots podem estar d'acord que homes i dones són iguals però les diferències tradicionals entre sexes no es limiten a una qüestió de principis sinó que es tradueixen en unes pràctiques i uns costums de la vida ordinària (en la manera de parlar, amb qui comptes per fer unes coses i unes altres, en determinades feines i jocs). Canviar el règim sexual de la nostra societat no afecta només els codis legals, ens afecta íntimament. Els canvis reals demanen un treball constant per adonar-nos de què fem malament i és aquí on fallem, no en els principis."

Una altra de les conclusions de l'estudi és que la normalització lingüística no ha aconseguit quallar entre aquests joves. ¿Per què? "Perquè el català -explica Pujolar- només els arriba a través de l'escola i d'alguns mitjans de comunicació. La reacció contra el català en determinats joves la veig paral·lela a un rebuig general contra la cultura escolar. Tampoc s'ha d'interpretar que aquesta gent tingui uns programes polítics molt definits. S'ha d'entendre més com una actitud vital davant del món que els envolta, no com una mania concreta davant la llengua catalana."

Li demanem a Pujolar per què creu que s'ha produït aquest fenomen: "El problema ha estat que el govern, des de la Generalitat, ha monopolitzat massa el tema de la llengua catalana. Ho ha fet per raons d'estabilitat social i de la convivència. Tothom

ARTICLES Històries naturals de la paraula de Jesús Tusón

AVUI, 19/03/98

Contra la tolerància

Jesús Tuson, Històries naturals de la paraula. Empúries. Barcelona, 1998.

El títol d'aquest text és, naturalment, un ardit maliciós però no pas malèvol. Un títol pervers per activa, però sobretot per passiva -que diuen ara-: el que reprodueix en caràcters de titular és incomplet, amaga l'ou. He fet trampa, en definitiva, per guanyar-me algun lector distret, més enllà de l'estricte redol familiar. Ara bé, qualsevol lector habitual dels llibres tan amens del professor Tuson; qualsevol que hi hagi tingut tractes d'alguna altra mena, ja deu haver copsat la ironia de l'encapçalament: Tuson és home d'una inamovible ponderació, en la vida i en la ciència; d'una correcció elegant. I de ben segur que només deu estar en contra, literalment en contra, de tot allò -actituds, procediments i normes, per dir-ho en termes escolars- que constitueix un disbarat objectiu, una barrabassada que atempti contra el sentit comú o, per dir-ho pla, una collonada.

La tolerància, per Tuson, implica una pressuposició de nivells en litigi. "Potser ja és l'hora d'oblidar la tolerància i substituir-la per la convivència entre equidistants o, en una passa més i si és possible, per l'estimació sincera." Sembla més el missatge de concòrdia d'un programa de proselitisme religiós que no pas una de les conclusions d'una obra d'una extraordinària claredat expositiva, com totes les de l'autor, però encara més agradable de llegir, perquè l'ha plantejada amb una intenció més lúdica: com una antologia de relats exemplars que il·lustren els diversos fenòmens específicament lingüístics que es proposa argumentar. I, en aquest sentit, parla clar i català; o, si es vol, i per evitar l'ambigüitat possible de la dita -pensar que les coses només poden ser dites clarament en català i no, per exemple, en cristià: una actitud que el mateix Tuson blasma en el llibre-, diu les coses pel seu nom.

LLENGUA I PODER
Les hi diu en els diversos nivells d'anàlisi del llibre, que és, primer de tot, una bella lliçó de lingüística general a l'abast de tothom però, alhora, una lúcida dissertació de sociolingüística catalana que desplaurà cosa de no dir als fonamentalistes en la matèria (remarqueu que aquests de la pell integrista tan fina gairebé mai no procedeixen dels àmbits científics d'estudi de la llengua, sinó de qualsevol altre camp professional; respectables usuaris de llengua, de la que sigui, que privilegien l'espetec de petard del cor per damunt de la palmera de llum del pensament). Aquest segon aspecte, el que furga en les paradoxes i contradiccions del binomi llengua-poder, ara i aquí; el que delata algunes dades diàfanes de la situació sociolingüistica d'allò que, si jo no fos políticament correcte, en diria la llengua pròpia de Catalunya, però que, com que ho sóc, m'hi referiré com una de les dues llengües cooficials del país; aquest segon aspecte, és clar, aixecarà més polseguera que no pas l'altre (¿a qui interessarà, posem per cas, els decessos de les llengües del món?). Vegeu, en aquest sentit, la mordaç, i tanmateix elemental, Paràbola.

Tuson no estalvia crítiques àcides a posicions extremes: a certs sopars de duro de la confraria babèlica, a tants sofismes acientífics i repatanis de la militància secessionista. Convivència, sí: la conclusió teòrica i immaculada del manualista, que aposta, decidit, per les bondats de la immersió lingüística (tant, que els amoïnosos follets d'impremta li n'han jugat una de curiosa: li componen immmersió; qui sap si fent una velada referència a una segona etapa, més pregona i rigorosa, de la immersió en una llengua que, si no sabés que no hi ha parles sorgides de la terra amb l'espontaneïtat d'un rave o d'un boixac, en diria la natural del territori). Tuson remena taxonomies, però també informes de desenvolupament i, si aquest es torç pel raquitisme o l'escorbut, fulls mèdics de defunció idiomàtica. És per això que està convençut que hi ha llengües que mereixen la prerrogativa de la "discriminació positiva". La catalana, per exemple, per a la qual cal evitar aquella designació tan empipadora i tirar al dret amb l'auxili d'una altra de molt més clara: "Restitució plena i sense restriccions dels espais comunicatius arrabassats." Una fórmula poc àgil, tot s'ha de dir, que comença amb un cert aire d'afalac eufèmic i acaba fent la forma punxeguda d'una llengua barbameca.

INJECCIÓ INTRAVENENOSA
Ocupa, però, la part més notable de l'obra la reflexió sobre els grans temes de sempre de Tuson: el llenguatge com a element distintiu de la persona, les virtuts inexhauribles de les paraules i molts altres aspectes de lingüística general. "Les paraules, de vegades, també són històries, episodis, anècdotes, experiències, ficcions" (ens ho ha explicat, amb passió i ciència, Joan Coromines, al llarg de la seva fèrtil vida de servei al coneixement). Aquestes Històries naturals de la paraula -que recorden ben sovint els diàlegs del professor Bastardas editats fa un parell d'anys- desgranen amb modèlics resultats divulgadors qüestions relatives a la facultat de l'expressió lingüística; en especial, aquelles que els especialistes delimiten dins la zona d'estudi del lèxic i la semàntica. Hi ha mig apuntada una certa disposició romàntica d'encantament davant les paraules: de fet, el primer capítol es titula Paraules i coses, un epígraf que tradueix el cèlebre Wörter und Sachen de l'escola homònima alemanya. Sense un mínim esperit romàntic, un no es dedicaria a feinejar en especulacions lexicogràfiques. Ara bé, la primera actitud del professor, la més ferma, és la de creure que una llengua és, abans que res, un mitjà per entendre's. Per això, des d'aquesta posició de distància científica, i amb els coneixements que ens forneix diacrònicament la història de les llengües d'arreu, l'autor pot fotre's de la parla políticament correcta, de la vaselina dels eufemismes -contrarestats pel pebre dels disfemismes-; es permet jutjar la manca de consciència metalingüística del parlant català mitjà en fer servir la frase feta li falta un bull (que fa equivaldre a la castellana le falta un tornillo). Des d'aquesta reflexió desapassionada, Tuson pot justificar, també, la mort de tantes perles de la fraseologia popular -basada molt sovint en termes d'origen rural-, i constatar, per contra, la irrupció d'expressions noves, provinents de focus d'irradiació informativa recent. Els joves no saben què vol dir arribar a misses dites, però en canvi no els costa canviar de xip cada dos per tres: el tractadista amaga, però, que aquestes darreres expressions acostumen a ser manlleus, si no imposicions, d'una llengua poderosa, hegemònica en molts àmbits, i que per aquest camí s'avança inexorablement cap a la igualació lingüística (i, doncs, cap la progressiva desaparició de les llengües petites, amb el seu esborradís factor diferencial). Té molt d'interès el capítol dedicat a les etimologies populars, un fenomen generat dins els límits de la lògica natural de totes les parles: una injecció intravenosa es converteix, així, en una injecció intravenenosa. M'ha fet pensar en l'àvia d'un amic meu, que anava a comprar en un supermercat d'una coneguda cadena i ho justificava dient que "a Can Bravo tot és més barat".

AVUI, 19/03/98

Històries comprensibles

No és igual parlar d'un adolescent que d'un mocós, d'una casa que d'una barraca, d'un ancià que d'una carronya: amb les paraules no sols ens referim a realitats sinó que revelem el nostre punt de vista, ens revelem a nosaltres mateixos, ens despullem davant l'oient. I, a més a més, reflectim l'opinió de la societat del moment: la paraula impur no s'aplica avui en els mateixos casos que fa quaranta anys.

N'hi ha que persisteixen a distingir entre tonyina (fresca) i atún (enllaunat), que científicament són només Thunnus thynnus, sense discussió possible. Per a un romanista la parla del Principat i la del País Valencià no són sinó variants de la "llengua" catalana. ¿No podria ser que per a un home del carrer no fossin exactament la mateixa cosa? La vinagreta es compon d'oli, ceba, vinagre i sal; però n'hi ha que hi afegeixen mostassa, pebre negre i d'altres ingredients: són els dialectes i els idiolectes de la vinagreta.

Sí que és cert que la paraula aigua no mulla ni ofega ni apaivaga la set. Però també ho és que la paraula mort sí que ens causa esgarrifança, i per això l'esquivem amb els eufemismes pagar el deute a la natura, descansar en la pau del Senyor: és una paraula tabú. És clar que sovint ens sentim asfixiats de tant d'eufemisme, i aleshores ens alliberem, ens en fotem, abocant pel broc gros "disfemismes" com petar, fer el darrer badall, anar-se'n a l'altre barri o anar-se'n al canyet. Per cert que la paraula tabú a la Polinèsia, on va néixer, s'aplicava a operacions que podien fer perillar els mitjans de subsistència, com ara cultivar sense descans una terra ja massa espremuda. Després la paraula ha rodat molt. Ara l'apliquem, per exemple, als termes que designen la pràctica del sexe, i per això no n'hi ha cap que designi aquesta pràctica d'una manera natural i positiva, si no us hi havíeu fixat: tots són o els sentim com a negatius (cardar, fotre), o cultes (coit, còpula), o eufemístics (fer-ho) o cumbaiàs (fer l'amor). ¿I no és un eufemisme que tots els governs tinguin algun departament o servei de contraespionatge i que no n'hi hagi cap per remei que en tingui un d'espionatge? ¿O que milers de persones es reciclin d'una cosa, diguem "això del català", que mai no havien vist ni pel folro?

Una escola autoritària genera reaccions contràries a tot allò que ensenya. Una de progressista inclina favorablement els infants envers els coneixements, les activitats, els menjars i... la llengua. En l'afer de la immersió, hi ha adults que traslladen als seus fills les seves pròpies mancances íntimes (dificultat per aprendre llengües).

Sí que és cert que a cada bugada perdem un llençol i que avui la jovenalla ja no sap què vol dir aquesta expressió (o almenys ja no ho "sent"), com no sap què vol dir arribar a misses dites. Però també és cert que els nostres (rebes)avis no haurien entès aquell ja ha posat la directa o hauries de canviar el xip; i que si fins ara dèiem que al nostre veí li falta un bull, no és estrany que algú ara digui que li falta una volta de microones; ¿i per què no podem dir: ¡Apa, noi, decideix-te: prem l'intro d'una vegada!?

¿Sabeu per què l'home, fa molts mil·lennis, va decidir comunicar-se amb paraules en lloc de fer-ho amb gestos? Doncs perquè els gestos li haurien ocupat massa les mans, i només haurien sigut eficaços de dia, i de lluny no s'haurien afigurat i...

Tot això i molt més trobareu a les Històries naturals de la paraula de Jesús Tuson (Empúries). Una petita meravella.

ARTICLES Contra la planificació de Carme Junyent

AVUI, 21/01/98

Un llibre defensa una planificació multilingüista per salvar el català

"La generació que ara té 20 anys és l'última de catalanoparlants normals", diu la sociolingüista Carme Junyent.

L'autora, especialista en llengües africanes, acaba de treure el llibre Contra la planificació a l'Editorial Empúries. El títol ja reflecteix el missatge que transmet el volum. En síntesi, Carme Junyent deixa molt clar en el seu treball que la planificació lingüística convencional, la del bilingüisme, que s'ha aplicat a Catalunya, només afavoreix la llengua dominant, en aquest cas el castellà. Per modificar aquesta tendència, l'autora proposa una planificació en la diversitat de les moltes llengües que ja es parlen a Catalunya a causa de les immigracions recents, especialment la de països africans.

Per Carme Junyent, la planificació convencional, en afavorir el bilingüisme, adopta els models de les llengües dominants. I això comporta que la generació que ara té 20 anys sigui la darrera de catalanoparlants que puguin fer un ús normal de la llengua. Perquè si es manté la tendència actual, "el català potser acabarà sent la llengua de l'Administració, però no la d'ús habitual". D'alguna manera, Catalunya podria ser una segona Irlanda, un país que protegeix molt la seva llengua, però on domina totalment l'ús social de l'anglès.

I això esdevindrà així perquè "les situacions de bilingüisme social tendeixen al fracàs". En aquest sentit, la sociolingüista declara: "No he trobat al llarg de la història cap situació que hagi perdurat, en la qual els membres d'una comunitat parlin les dues llengües." Carme Junyent destaca que només cal donar una volta pels instituts d'arreu de Catalunya per comprovar com "el castellà cada vegada està més difós. L'espai d'ús del català es redueix des dels centres urbans i des de la perifèria. Estic absolutament convençuda que l'ús social de la llengua disminueix vertiginosament". La sociolingüista també afirma que els símptomes que s'han donat en totes les llengües que han desaparegut, també es donen actualment en el català.

Com a alternativa a la planificació encarada al bilingüisme, Carme Junyent proposa una planificació de la diversitat. Tenint en compte que a Catalunya es parlen moltes llengües -com a exemple, a les comarques de Girona és on es parla més la llengua serer després de Gàmbia- la sociolingüista proposa una planificació encarada cap al multilingüisme, amb professors itinerants. Només així es podria evitar el procés de substitució o extinció del català. Carme Junyent puntualitza que l'única llengua recuperada, l'hebreu, ha estat possible perquè es va partir d'una planificació de la diversitat.

L'autora sosté que, amb una planificació global d'aquesta mena, es podrien salvar la majoria de les 4.500 llengües actuals en perill d'extinció que hi ha al món a causa del procés que vivim d'homogeneïtzació lingüística. Aquesta planificació de la diversitat s'ha de basar en un model que substitueixi les llengües dominants per les de veïnatge i la jerarquització per la coexistència de les llengües.

La sociolingüista ha publicat a la mateixa editorial les llengües d'Àfrica, Les llengües del món, Vida i mort de les llengües i Estudis africans.