ENTREVISTA A Manuel Delgado

AVUI, 05/03/98

Manuel Delgado: "Tots hauríem de tenir el dret a passar desapercebuts"

L'antropòleg acaba de publicar 'Diversitat i integració' (Empúries), un recull de textos on alerta sobre la possibilitat que es trenqui la convivència a Catalunya, assenyala els punts febles de la nostra societat i reflexiona sobre què cal fer per preservar el patrimoni cultural de les minories.

A.C. Què és ser català?
M.D. Hi ha una definició canònica que va proporcionar el Consell de Forces Polítiques durant la Transició, allò tan famós de "català és qui viu i treballa a Catalunya". Podríem ampliar que, a més, és qui se senti català. Jo conec catalans que no viuen i no treballen a Catalunya i persones que sí, però que no se'n senten. Essencialment ser català és el que és qualsevol identitat, una forma de denominació dins d'un sistema taxonòmic més ampli. És una denominació d'origen, un terme que serveix per classificar-te.

A.C. ¿Una autodenominació d'origen?
M.D. No, perquè desgraciadament no n'hi ha prou que tu te'n sentis, sinó que un ha de ser considerat per la resta català. Això és una cosa que es plantegen molts emigrants de la resta de l'Estat que han de viure una situació ambigua. A Catalunya, per alguns, es tendeix a ser considerats no catalans, mentre que quan tornen als seus llocs d'origen són considerats catalans.

A.C. ¿Què en pensa de la frase: "Qui perd els orígens perd la identitat"?
M.D. Que és completament certa. És tan important la identitat que, en cas que no en tinguem, fem esforços extrems per inventar-nos-la. Que els orígens siguin inventats no els desqualifica, perquè és el que els fa específicament humans. La identitat no és natural, sinó social, cultural, històrica; no pot ser altra cosa que inventada i construïda.

A.C. En el llibre explica que la celebració de festes populars d'origen andalús, a Catalunya, que alguna vegada ha estat polèmica, pot ser una via d'integració. ¿Per què?
M.D. La llei del patrimoni cultural del Parlament de Catalunya defineix com a cultura catalana totes les produccions, presents i passades, dels catalans. Si considerem catalans els qui viuen aquí, hauríem de pensar que no hi ha festes andaluses a Catalunya, sinó festes catalanes a Catalunya on s'evoquen i reprodueixen certes imatges de look andalús.

A.C. I per què són integradores?
M.D. El fet que persones que han vingut de fora mantinguin elements de la seva cultura d'origen facilita la integració social perquè permet que aquesta integració es faci sobre persones estructurades, amb un cert sentiment de respecte sobre si mateixes, i no sobre persones desorientades, sense arrels, sense identitat. Això passa aquí i en qualsevol lloc on es produeixi una situació similar: estic pensant en els italoamericans o en els irlandesos a Anglaterra.

"Els espais públics d'integració són negats a moltes persones. Als qui no tenen papers, de manera absoluta"

"En una societat com la nostra tots som diferents dels altres. L'escola multicultural mal entesa diu que només uns quants ho són i els assenyala"

"Els Estats europeus han qualificat de racistes uns petits nuclis considerats perillosos per desfer-se de la seva part de responsabilitat"

A.C. ¿Quins són els agents socials que poden facilitar la integració?
M.D. On es produeix la integració és a l'espai públic. En primer lloc al carrer, però, també, a l'economia, a l'ensenyament, a la participació política... en tots aquells àmbits on tothom hi pot ser present sense haver de donar explicacions. Ara bé, això és el que hauria de ser, més que el que és. Malauradament, aquests espais públics d'integració són negats a moltes persones. A algunes d'elles, de manera absoluta -són els sense papers, els sense drets- i a d'altres, demanant-los explicacions sobre per què són aquí, què fan, què volen, què pretenen i què justifica la seva presència al nostre espai.

A.C. ¿Què en pensa de la tasca que està fent l'escola com a espai on s'ha d'educar per a la integració?
M.D. El més preocupant és que la majoria d'estratègies que s'estan desplegant a l'escola com a antiracistes, lluny de ser factors que facilitin la integració, el que fan és exactament el contrari. Justifiquen i legitimen una compartimentació que, aparentment, és cultural però que, en realitat, és social. Els discursos de la multiculturalitat a l'escola, que tan de moda estan i que, teòricament, faciliten la integració de minories anomenades ètniques, són, bàsicament, instruments al servei de l'exclusió, en la mesura que alerten de la presència a l'aula de persones estranyes que, d'una manera o altra, han de justificar-se.

A.C. I què caldria fer?
M.D. Des d'aquest punt de vista, caldria que l'escola, però també qualsevol altre àmbit de la vida pública, reconegués per a tots els ciutadants el dret a passar desapercebuts. La fórmula d'integració fonamental és, justament, la indiferència. No el respecte al que la gent li passa, sinó al que la gent és. A l'escola ningú hauria de ser assenyalat com a diferent; això proclama la sospita que tots els altres són normals. En una societat com la nostra tothom és diferent, però el que fa l'escola multicultural mal entesa és dir que només uns quants ho són.

A.C. A totes les societats hi ha individus estigmatitzats. ¿És un reflex de la condició humana la marginació de certs sectors?
M.D. En certes circumstàncies socials, com podrien ser les associades amb les crisis, és previsible que apareguin mecanismes que responsabilitzin un grup o una persona del que va malament. Si aquest grup pot ser reconegut amb unes diferències de tipus moral, cultural o fenotípic, és possible que es converteixi en la víctima. Si aquest grup no existeix, no hi ha problema: s'inventa. En aquest sentit, efectivament, trobem que és un recurs habitual.

A.C. Però l'element crisi mai no falta.
M.D. Sí, i les societats modernes estan en crisi crònicament. De fet, la crisi és el seu combustible; per tant, es previsible que apareguin aquests mecanismes. El problema no és que es produeixin en una comunitat de veïns o en una aula, sinó que arribem al punt que sigui la mateixa Administració de l'Estat la que acabi creant aquests elements estigmatitzadors per desviar l'atenció de la seva responsabilitat. Això és preocupant i passa en el mateix discurs antiracista. Les Administracions públiques, a tot Europa, han creat el fantasma racista assenyalant uns nuclis considerats perillosos i indesitjables per desfer-se de la seva part de responsabilitat, que és fonamental. En comptes de reconèixer que el racisme està en les lleis, el que es fa és suposar que és una qüestió d'un grup de nazis o dels skins. Aquest antiracisme vulgar actua amb els mateixos mecanismes que el racisme, en el sentit que estigmatitza un grup i pensa que, eliminant-lo, el problema quedarà solucionat. És una paradoxa molt trista que està produint una distorsió gravíssima en el discurs antiracista.

A.C. ¿Es culpabilitza una minoria determinada i així no es discuteix la llei d'estrangeria?
M.D. No només la llei d'estrangeria sinó la mateixa Constitució espanyola, que és bàsicament inacceptable. El problema és molt més profund i estructural, i té a veure amb el que són les societats modernes a Europa. La Constitució espanyola és incompatible amb la Declaració Universal dels Drets de l'Home. Hi ha un article quart on s'especifica que tots els espanyols són iguals davant la llei; i això no és compatible amb la proclamació que tots els éssers humans neixen lliures i iguals perquè significa que aquell que no rebi l'estatus d'espanyol, automàticament no té drets. L'estranger no té drets i això passa en qualsevol país modern. Es sacralitza i es planteja com a inqüestionable aquesta divisió brutal, terrible, entre els qui tenen drets i els qui no. Donar les culpes a un grup de descontrolats és el que més convé, no només a l'Estat sinó a una opinió pública que desitja que els racistes existeixin i que siguin els altres.

A.C. Un altre concepte que aborda al llibre és el del nacionalisme. Es mostra crític amb l'Església catòlica catalana per les seves manifestacions en defensa de la nació.
M.D. Evidentment, i més ara. Quina pena que el llibre es tanqués abans de la famosa ofrena a la Mare de Déu de Montserrat. Estem movent-nos en paràmetres que semblen recuperar el que és el catalanisme carlí, que proclama, com feia Torras i Bages, que Catalunya l'ha creada Déu, o, com feia poc recordava Duran i Lleida, seguint justament plantejaments de Joan Pau II, que la nació és un fet natural. Aquests plantejaments crec que són perillosos perquè neguen la construcció històrica i social dels processos nacionals. Mistifiquen la idea de nació i, per tant, la fan immutable, irrevocable, una mena d'essència mística que posseeix els subjectes i els fa comportar-se d'una manera determinada. Són discursos que sempre van acompanyats de justificacions teològiques encara que, de vegades, passin per laiques. Evidentment que en aquest sentit l'Església catòlica és, en certa mesura, coresponsable i ha contribuït a aquesta mistificació de la nació. El que no voldria és que semblés que estic desqualificant el fet nacional català; l'única cosa que caldria subratllar és que el fet nacional català és un fet social. L'alternativa al nacionalisme carlí, que encara ara és viu, seria el vell nacionalisme republicà, que en certa mesura tindria exponents a la Il·lustració, en teòrics com Renan. La crítica a l'Església és contra un nacionalisme que és hereu de les pautes del Romanticisme. Són dues postures que estan en pugna constant des de fa dos segles: nacionalisme romàntic versus nacionalisme civil.

A.C. ¿I es correspon amb la idea de dretes i esquerres?
M.D. Sí, a Catalunya especialment l'esquerra ha estat catalanista en un sentit integrador i ha considerat que era la civilitat l'element fonamental de la pàtria versus un nacionalisme que ha parlat de la pàtria en termes de cultura, d'essència.

A.C. ¿A què es refereix al llibre quan diu que el nacionalisme no és, sinó que el nacionalisme s'usa?
M.D. Ara per ara estem davant d'uns discursos que pretenen reduir els nacionalismes a una mena de trets identificables i problemàtics. Des de certs discursos, evidentment nacionalistes, es contemplen com una patologia: els nacionalistes són sempre els altres. El nacionalisme no és res més que una forma buida que es pot omplir de diferents maneres i aquí està la diferència. No hi ha nacionalisme abans del seu ús, com tampoc no hi ha història abans del seu ús, i crec que parafrasejo Lévi-Strauss. Jo diria que és part, fins i tot, de la modernitat, que ha trobat en el nacionalisme una forma de cohesió per excel·lència un cop ha desaparegut el vincle religiós. Precisament, amb això ara passa el mateix que amb la religió: jo puc parlar de Crist per massacrar tot un poble, però, també, per defensar-lo. En aquest sentit el nacionalisme s'usa.

"Un cop ha desaparegut el vincle religiós, el nacionalisme s'ha convertit en la forma de cohesió per excel·lència de la modernitat"

A.C. ¿I en el procés de mundialització al qual estem abocats, quin és el futur del nacionalisme?
M.D. En el sentit que no hi ha cap altra cosa que pugui complir la seva funció cohesionadora, continuarà existint. El que hem de procurar és que els continguts que adopti aquesta forma buida siguin compatibles amb els principis d'universalisme i cosmopolitisme, cosa que és perfectament possible. Crec que, precisament, les ciutats catalanes han estat un exemple que això no és cap somni. S'hi ha produït un interessant i valuós sentiment d'adscripció identitària. Jo m'atreviria, fins i tot, a parlar d'una mena de patriotisme urbà que evoca el gran desig de Joan Maragall de la Catalunya ciutat. Barcelona ha passat de ser una gran població a ser un gran poble. Com s'ha aconseguit? ¿A partir d'evocar essències comunes? ¿Una història compartida? Una llengua? ¿Un contingut específic per compartir? No, si se'm permet l'expressió, s'ha aconseguit per la cara. És a dir, a partir d'una millora objectiva de les condicions de vida. A través de la posada en escena, de festes, de ritualitzacions, d'ocupacions civils de l'espai públic, la gent ha tendit a sentir-se barcelonina sense haver de justificar per què i en què consisteix la seva barcelonitat. Bàsicament, és perquè surten plegats al carrer i estan junts. No només en situacions puntuals, sinó també a través de la vida quotidiana.

A.C. En el llibre, 'Diversitat i integració', diu que ara ens apleguem més al voltant de projectes que no pas al voltant d'un passat comú.
M.D. Evidentment, en el llibre parlo de la pel·lícula Blue in the face per la idea que dóna que el que ens fa ser part d'una comunitat són els petits moments de la vida quotidiana i el sentiment de tenir un projecte comú. El nacionalisme essencialista es fonamenta bàsicament en l'evocació constant, i molt sovint malaltissa, del passat gloriós. En comptes d'aquesta idea de la Catalunya mil·lenària, jo advoco per la Catalunya feta cada dia, on el que uneixi els ciutadans sigui el futur.

A.C. ¿On detecta el nacionalisme essencialista?
M.D. S'ha de ser radical amb això: la utilització de la noció cultura catalana és el signe més inequívoc d'aquest essencialisme. No s'utilitza per parlar del que és realment, un delta tot ell fet de sediments, sinó que se'n parla per designar un esperit del poble i això és, no només un signe alarmant d'essencialisme, sinó també de potencial racisme. Pensar que Catalunya és una cultura és demanar que la integració es faci culturalment, la qual cosa implicaria que jo podria estar en condicions de passar revista als qui són els meus veïns i companys, i mirar quin és el seu grau de catalanitat i, fins i tot, excloure'n alguns. S'ha de ser molt prudent perquè aquesta idea de cultura és la que està fent servir Le Pen per expulsar els immigrants a França.

A.C. ¿I del nacionalisme espanyol, què en diu?
M.D. El nacionalisme català pot arribar a ser, no dic que ho sigui, excloent. El nacionalisme espanyol, el problema que té és el contrari, és que és incloent, amb la qual cosa no sé si hi guanyem gaire, jo diria que no. Si realment és denunciable un nacionalisme que exclou els qui volen incloure's, ¿què no hem de dir d'un que inclou els qui no volen ser-hi? I si jo estic en condicions de denunciar signes que interpreto alarmants en el nacionalisme català, està clar que en el cas de l'espanyol no cal denunciar res perquè en tenim prou amb el que ja ha passat. Ha demostrat una agressivitat i una violència que ens hauria de preocupar que no es tornés a manifestar. Ha estat un nacionalisme de tancs al carrer i no crec que en tot l'Estat hi hagi un nacionalisme que pugui arribar a aquests extrems de violència i de despotisme. Algunes expressions del nacionalisme basc han estat violentes, però no es pot comparar el tret al clatell, encara que sigui totalment abominable, amb una Guerra Civil que va costar un milió de morts. Va ser un dels resultats que va donar el nacionalisme espanyol.

Una sola cultura

>> Un dels perills sobre els quals alerta Delgado seria que a Catalunya es generessin dues cultures. "El nacionalisme català mai no ha proclamat que a Catalunya hi hagi no catalans. És només ara, i cada cop d'una forma més generalitzada, que el nacionalisme essencialista més radical i l'espanyolisme proclamen l'existència de dues realitats: una catalanoparlant i una castellanoparlant." Delgado defensa com a tesi que el català és un instrument d'integració social i que, per tant, s'ha de promocionar i mantenir. També considera innegociable que hi hagi diferents línies educatives, ja que això podria acabar amb la idea de Catalunya un sol poble. "L'escola ha d'estimular l'ús del català no per facilitar la integració cultural dels considerats no catalans, sinó perquè la gent pugui comunicar-se en millors condicions", matisa.

Per a l'antropòleg un dels elements diferencials de Catalunya és el bilingüisme. "Tothom hauria d'estar en condicions d'expressar-se en la seva llengua, tant amb els altres com amb l'Administració. I els que estan més lluny d'aconseguir-ho són els catalanoparlants. S'ha de reforçar el català perquè Catalunya pugui ser algun dia bilingüe. L'Administració té l'obligació d'ajudar el més feble, i en aquest cas el més feble és el català. França se sent obligada a protegir la seva llengua, que no és ni molt menys minoritària: ¿què no haurà de fer el govern català? L'únic rebuig que hi ha hagut contra la llei del català ha vingut de grupuscles extraparlamentaris i de la premsa de Madrid, que està vivint la situació política de Catalunya com un nou episodi del 98. No es cap exageració: quan parlen des d'aquests mitjans del problema del català és com si estiguessin tractant el problema del castellà a les Filipines. A Catalunya s'ha de dir que els problemes que hi ha són relatius. Uns altres que n'han parlat són els del Fòrum Babel i seria un error malignitzar-los. Jo subscriuria moltes de les coses que diuen, com quan asseguren que l'essencialisme és perillós per a la convivència, però no entenc per què això es tradueix en anticatalanisme. Hi ha moltes de les coses que es diuen a Fòrum Babel que podrien ser defensades per un catalanisme progressista, però crec que haurien de cuidar de no aparèixer barrejades amb el que són raonaments d'extrema dreta o absolutament filoservis com els de Vidal-Quadras."

Delgado és fill d'emigrants i afirma que, lluny de sentir-se agreujat, aquesta circumstància personal li ha permès arribar a moltes de les conclusions on l'han portat els seus estudis antropològics. "Recordo perfectament l'Onze de Setembre del 1976. A casa dels meus pares es va col·locar una senyera a les sis del matí, quan encara ningú l'havia treta. Molts catalans, que ara es proclamen més que mai catalanistes, aquell dia van esperar bastant a treure-la. No crec que el meu sigui un exemple aïllat. A Catalunya durant molt de temps la flama del nacionalisme l'han mantingut els xarnegos. Considero que l'objectiu màxim a què podria aspirar un dia el nacionalisme català seria que fos defensat en castellà."

ENTREVISTA A Vicent Partal

AVUI, 15/12/97

"Els periodistes serem els guàrdies urbans de la informació a Internet"

Ja fa dos anys que Vicent Partal (Bétera, 1960) dirigeix VilaWeb, la comunitat virtual dels Països Catalans. Malgrat el miratge de globalitat que envolta Internet, creu de manera ferma en la importància dels continguts locals.

Internet permet esborrar la diferència entre informació i comunicació, creada amb el naixement de la impremta

Hi ha molts tecnòfobs, però també hi ha un pànic polític molt gran, perquè Internet és la bandera d'una nova societat

J.S. ¿Estan justificades totes les expectatives que tracten Internet com el mitjà de comunicació del futur?
V.P. Si parlem d'Internet com d'una tecnologia, evidentment que no és la millor i és perfectament superable. Però el canvi de paradigma d'Internet no és tecnològic. Internet no és una xarxa d'ordinadors, Internet és una xarxa de persones que usen els ordinadors per connectar-se d'una manera substancialment diferent de com ho fan amb els mitjans de comunicació clàssics. I aquest és l'element central d'Internet, el perdurable.

J.S. ¿Saben els mitjans de comunicació tradicionals adaptar-se a la interactivitat i al multimèdia?
V.P. No, sobretot perquè són mitjans creats per al broadcast. Els costa molt. N'hi ha que es poden adaptar amb més facilitat perquè ja són mitjans diferents, com la CNN, per exemple. N'hi ha d'altres que es podran adaptar perquè tenen un capital econòmic alt i generaran una subdivisió del mitjà dedicada a aquests conceptes.

J.S. Sembla que la normalització en l'ús de la xarxa és encara lluny. ¿Quins són els factors que marquen el ritme del seu desenvolupament?
V.P. Tecnològicament, Internet no és el que voldríem, però no va malament. Ens permet fer coses increïbles. Però la xarxa a través d'ordinadors mai arribarà a ser universal com la televisió o el telefon. Tanmateix, jo parteixo del supòsit que apareixeran nous aparells que agafaran el substancial d'Internet, que és la comunicació interactiva, per proposar nous models de relació informativa entre els ciutadans. Aquesta altra xarxa sí que serà universal.

J.S. ¿Hi ha activitats que s'adapten millor a les característiques d'Internet?
V.P. No, perquè precisament el que permet Internet és esborrar la diferència entre informació i comunicació creada, segons alguns teòrics, a partir del naixement de la impremta. De tota manera, la gent busca sobretot informació i interacció.

J.S. Amb el naixement de la premsa, el control de la informació va deixar de ser un monopoli del poder polític. ¿Minvarà la influència del periodista amb l'arribada d'Internet?
V.P. Minvarà la influència dels mitjans. En tot aquest nou sistema informatiu que està apareixent, ni el capital ni la capacitat industrial són l'element determinant. Als Estats Units, el Washington Post, el New York Times i el Chicago Tribune fan enormes inversions econòmiques a Internet i pràcticament tots fracassen. Tenen una audiència, però no arriben als objectius que s'havien plantejat. En canvi, els aparells com el Yahoo! o petits diaris com el San José Mercury News, que saben adaptar-se millor al mitjà, són capaços de sobrepassar-los amb un capital ridícul. També observarem l'aparició d'un tipus de periodista nou.

J.S. Com serà aquest periodista?
V.P. Jo faig una definició que a vegades molesta molt altres periodistes i és que serem els guàrdies urbans de la informació. El nostre paper serà indicar l'usuari on és la informació i com hi pot arribar, però deixant-li la llibertat per escollir. Això no exclourà la interpretació profunda. Haurà d'existir una part reflexiva molt més important, precisament perquè l'allau d'informació és molt més gran, però qui ha de conduir el procés ha de ser l'usuari, no la redacció.

J.S. Aquest cabal d'informació tan elevat fa que sovint el navegant se senti perdut. ¿És l'excés d'informació el gran enemic de la xarxa?
V.P. És el gran enemic i és el gran aliat. A Internet sents el poder de la informació a les teves mans, ets tu qui decideix què vols saber i en quin moment, no hi ha ningú que ho faci per tu.

J.S. ¿A què respon l'aparentment elevada presència de pàgines amb contingut pornogràfic?
V.P. No és tan elevada. Hi ha una sèrie de mites que s'han fet córrer sobre Internet que són falsos. L'Electronic Frontier Foundation, una ONG que vetlla pels drets cívics a la xarxa, va fer un estudi sobre aquest tema que establia que menys del dos per cent dels continguts d'Internet eren pornogràfics i gairebé tots, de pagament. A Internet hi ha pornografia com a tot arreu. La campanya contra la pornografia a Internet l'ha desencadenada la dreta nord-americana, que hi té una obsessió. A mi em preocupa molt més el feixisme que la pornografia.

J.S. ¿És necessària una regulació específica per als continguts de la xarxa?
V.P. No hi ha manera tècnica possible de regular Internet, si no és que desconnectem el telèfon a tot el planeta. Això no vol dir que els continguts estiguin desregulats, però per això existeix la justícia de cada país.

J.S. ¿Ens trobem davant d'una mena de pànic tecnològic a Internet?
V.P. Hi ha diversos pànics. Hi ha molts tecnòfobs, però també hi ha un pànic polític molt gran, perquè Internet és la bandera d'una nova societat. També hi ha por d'allò que és desconegut.

J.S. ¿L'usuari no està massa acostumat a rebre passivament la informació dels mitjans de comunicació tradicionals?
V.P. Sí, naturalment. Hi ha una franja important de la població que no voldrà ser interactiva, però creixerà el nombre de gent que sí que ho serà. Hi haurà l'opció de triar.

J.S. Així, ¿educar per l'ús d'Internet vol dir educar en la responsabilitat?
V.P. Sí.

J.S. ¿A qui correspon aquesta responsabilitat?
V.P. A les escoles. Qualsevol programa polític per als propers deu o quinze anys haurà de posar èmfasi en l'escola. És l'única base per articular la societat del futur on la generació de riquesa vindrà determinada pel capital intel·lectual. Serà un problema el fet de no tenir una base de treball absolutament preparada que, a més, estarà en contínua formació. En aquest sentit, l'escola tradicional s'ha acabat. També els agents econòmics, les empreses, hi tenen una responsabilitat seriosa.

J.S. ¿S'estan mantenint al marge d'Internet?
V.P. No, però hi ha una gran confusió, perquè actualment el mercat d'Internet és caòtic. En aquest moment, ja passen de quatre-centes les empreses relacionades amb Internet en l'àmbit de l'Estat, el doble de les que hi ha als Estats Units. De tota manera, hi ha hagut un canvi important. Cap empresa es permet el luxe de no tenir un peu a Internet.

J.S. ¿Està trobant la publicitat el seu lloc a la xarxa?
V.P. No. Probablement, és de tots els elements el que menys ho està aconseguint. El mercat publicitari s'està expressant mitjançant les banners, i és evident que això no funciona. L'altre problema és la verificació de les dades. S'estan dient xifres insòlites. Han d'existir organismes independents que verifiquin les dades. Perquè la publicitat funcioni necessita saber en què es gasta els diners.

J.S. ¿Com es dibuixa el futur immediat d'Internet?
V.P. Crec que més que parlar d'Internet s'haurà de parlar de nous models de comunicació interactius. La fusió entre Internet i la televisió està a tocar. En dos o tres anys, haurà mort la televisió tal com l'entenem ara. D'altra banda, actualment es posa molt d'èmfasi en la xarxa mundial, però el futur és en els continguts locals. La xarxa serà global, però la potència es troba quan es desenvolupa localment.